Comença la historia de de l'home i la muntanya, i el desafiament de les parets verticals de Montserrat.
Comença amb la historia dels primers exploradors de la muntanya de Montserrat.
Amb dues ascensions, las dos primeras "grimpades" al Montcau al 1.851 i al Montgros al 1.880, al voltan de la creacio de " l'Associació Catalanista d'Excursions Cientifiques fundada al 1.976 que va obrir el cami al excursionisme y muntanyisme actual.
(Pròleg de Manuel Mateu-Ratera. Història de la Escalada)
La muntanya de Montserrat ha estat habitada desde temps immemorials.
Al any 888 ya consta el nom de Montserrat en una escriptura publica, o se indica la presencia de unes "esclesiae" a la muntanya. (Albareda 1.988-10). Entre la part superior de la carena, a sota pel riu llobregat, a la dreta pel torrent anomenat riu sec mes enlla de santa cecilia i a l'esquerra pel torrent de vallmala. Aquestes petites esglesias son probablement datan de l'epoca visigotica, abans del 711, any de la invasió àrab. (Albareda 1.988-192).
La esglesia de Santa Maria i la de Sant Iscle son avui el Monestir. Putser els seus primers ocupants fossin ermitans, Moltes d'aquestes ermitas eran baumas i coves on es fabricaven murs de pedra per deixarles minimament habitables, despres en van aprofitar esplanades per edificar algunes ermitas mes grans.
Al any 1.547 Gaspar Barreiros recorre algunas d'aquestas ermitas i va edita un relat, parla de la osadia de estar penjades de abismas com nius de golondrinas, algunas amb escales labradas a la mateixa roca, altres amb fustas i cordas o ponts, per tant al Segle XVI i segurament abans tambe ja existia una xarxa de camins que comunicaban totes aquestes ermitas amb el Monestir, per Tebes, Tebaida, Tabor. Els ermitans van crear senders i cisternes per recolir l'aigua d ela pluja, tallan escalons a la pedra.
El fet que visitans anessin a les ermitas a fet que aquets antics senders segueixin marcats. El cami per anar a Sant Jeroni al Tabor es el que passa per sota el Trencabarrals anomenat pas del estret de gibraltar, abans del pla dels ocells.
Com ens explica Zaragoza en el seu llibre (1.993-97). del Monestir sortian tres camins, el de Sant Miquel i Sant Joan que podian pujar las cavalleries i recorrian els gorros, magdalenes o Tebes, pasat el mirador de Sant Miquel la propia ermita de Sant Miquel, despres a prop de la de Sant Jaume, Sant Joan, Sant Onofre fins la de Santa Maria Magdalena. el segon cami el de les escales dels pobres, pel estret de Francesos cap Santa Anna, Sant Benet, Santa Creu, Sant Dimes, i el tecer acces era la primera escala dreta que anava de un pati del monestir a la ermita de la Santa Creu que ja sen parla al any 1.494. Reconstruida per l'Abat Cisneros.
A finals del segle XVII es dona permis als ermitans de obrir un nou sender, desde les creus de Snt Jaume y Santa Maria Magdalena cap al torrnt que va a Sant Jeroni, lloc on es pensa que habia unj altre creu, es creu que son cap les escales de Jacob.
El primer cami per pujar al Monestir debia ser desde Collbató, on passava la carretera reial de Barcelona a Zaragossa i Madrid, anomenat cami de les Bateries o cami Vell de Montserrat.
Tambe eran molt antics, els dos camins que anaven a la Santa Cova, amb moltas dificultats, abans del 1.693 es fa fer una nova capella a la Santa Cova i es va dissenyar un nou cami, acabat al 1.704.
La resta de la montanya seguia sen visitada per herbolaris, llenyataires, cazadors, carboners, pastors, alguns dels senders no portaban enlloc, are mas tard els escaladors han aprofitat molts d'aquets camins per arrivar als peus de vias dels murs i agulles. Encara avui es troban moltes marques negres de las antigues carboneres. Els camins principals eram sota las parets el cami d'Arrel, el cami de la Font de Llum, el cami del Coll de Porc i altres desapareguts.
No hay comentarios:
Publicar un comentario